Fes allò que et dicti la teva humanitat,Sense esperar reconeixement més que de tu mateixDe la manera més noble viu i morQui les seves pròpies lleis fa i obeeix.
Richard Francis Burton
És una traducció apanyada per mi mateixa del poema que encapçala aquesta novel·la. Remarco que és una novel·la, i no una biografia. Em penso que el poema reflecteix prou encertadament allò que l’autor ha volgut triar del poc que sabem del misteriós Burton per a teixir “El col·leccionista de móns”.
Richard Francis Burton va viure durant el segle XIX, era oficial de l’exèrcit britànic i probablement va viure fora del seu temps. És a dir, va viure molt intensament els seus dies, però em penso que no pas el seu temps.
Ilija Trojanow és búlgar de naixement, però ha viscut a Alemanya, Kenya i Sud-àfrica.
El títol de la novel·la és exquisit. Burton, el desconcertant personatge, té una curiositat insaciable per absorbir cultures, llengües i creences, talment com si les col·leccionés. A la Índia s’esforça, al contrari que la resta de colons anglesos, per integrar-se i confondre’s entre la població nativa, per entrar en les seves vides privades i gaudir d’una complicitat de la que no gaudeixen els angrezi. Al Pakistan es converteix a l’islam, i fins i tot, disfressat de xeic Abdullah fa el peregrinatge a la Meca, passant per la santa ciutat de Medina, amb una colla d’amics musulmans que mai s’adonen que és europeu. Viatja amb una caravana d’esclaus fins a les fonts del Nil, amb l’expedició que va col·locar al mapa el llac Victoria, enmig de febres terribles i penalitats inimaginables.
El llibre està dividit en tres parts, fonamentalment geogràfiques, però també molt diferenciades entre elles per altres aspectes. La primera part, a l’Índia i el Pakistan, el tema central és la seva pròpia descoberta del gust per la transformació, per la disfressa i per la descoberta d’altres ments diferents a la seva. I com a rerefons hi ha les colònies i els seus governants, aquell monstre que administra mig món des d’un petit carrer de Londres.
En la segona part, el peregrinatge amb la caravana, Medina i La Meca, parla de la fe i de l’espiritualitat, i també, em penso, de com un home pot necessitar tant d’exterioritzar-la i compartir-la.
La tercera part, crec que la més lluïda, la cerca de les fonts del Nil, el viatge per Àfrica i el Llac Victoria. Els esclaus i l’esclavatge, els morts en vida. La descoberta de terres salvatges. Els missioners i la fe veritable.
Però, sahib, el llac ja té un nom, el llac porta el nom de Nyanza. Bestieses, va exclamar el bwana Speke, i vaig adonar-me de com se li encenia la ira a dintre, com pot ser que tingui nom, si l’acabo de descobrir avui mateix. Que no ho entens, Sidi, encara no existeix als mapes. Les seves paraules em van desconcertar, hi vaig reflexionar llargament, i al final vaig arribar a la conclusió que no pot fer cap mal que els llacs i les muntanyes i els rius tinguin molts noms, noms sortits de boques diferents, noms que parlin de característiques diferents i d’esperances diferents. Però jo havia fet els comptes sense pensar en el recaptador de tributs. Els wazungu volen que només hi hagi un nom per a cda cosa, són tossuts com ases, no volen acceptar la gran quantitat de noms diferents que un lloc pot tenir. Quan vam tornar a Kazeh, on ens esperava el bwana Burton, i vam parlar del llac amb els àrabs, el bwana Speke es va encaparrar a parlar del llac Victòria. Jo vaig haver d’explicar als àrabs que encara que el bwana Speke digués Victòria en realitat volia dir Nyanza, i llavors un dels àrabs em va preguntar amb llengua esmolada per què el mzungu no deia allò que volia dir, i si els estava amagant alguna cosa. Com sempre que les coses es posaven difícils, el bwana Burton va intervenir i va calmar les onades parlant un àrab que fluïa de la seva boca com si fos mantega fosa.
I aquesta és l’altra particularitat de la novel·la, els seus narradors. En cada part és d’una manera diferent, i sempre indirecta, que ens acostem a la figura de Burton. En la primera part és a través del seu criat, Naukaram, en la segona part és a través dels interrogatoris que les autoritats de La Meca fan als companys de viatge de Burton, de qui sospiten que és espia, i en la tercera part és l’esclau alliberat que fa de traductor de la caravana, Sidi Mubàrak Bombai. Aquest darrer, sobretot, aporta un relat lúcid i curiós, irònic i lleugeríssim, com un avi que parla de coses importants a la vora del foc, i els néts riuen i aprenen, mentre l’àvia feineja i adverteix que l’avi exagera.
Valoro d’aquesta tria la valentia de l’autor. Francament, deixar tan lluny de tu el protagonista és una tria molt arriscada i hi ha el perill que aquest resulti massa distant. De fet, em penso que aquest és el problema principal de la novel·la, la gran distància que separa el lector d’allò que realment està passant. Com si algú sosté a la taula del costat una conversa que només sents a estones, o com si veus en una pantalla quelcom molt interessant en una llengua desconeguda.
Probablement l’autor es va adonar d’aquest problema, i va decidir intercalar fragments de narrador omniscient al relat, segurament per poder acostar-se una mica al que passa pel cap al protagonista. Per mi l’error més gran de la novel·la. No només trenquen el ritme, sinó que no aconsegueixen el seu propòsit d’acostar el protagonista al lector, i el caràcter introspectiu que pretenen aportar no resulta convincent ni adequat. Què m’importa què pensa un personatge que no conec i que no entenc? Potser hauria valgut més convertir els narradors en protagonistes i deixar que Burton quedés en el misteri, sostenint i lligant les històries entre elles, però deixant-lo en segon pla, donada la incapacitat de portar-lo al primer.
Llegir una novel·la poc interessant és decebedor, però que no t’interessi una novel·la que intueixes com d’interessant podria ser, és senzillament esgotador.
Fa un parell o tres de setmanes vaig entrar a la papereria del costat de la feina, atreta per un cartell de descompte de llibres de butxaca (concretament, de "la butxaca"). Vaig comprar-ne tres, i de viatge la setmana passada, vaig acabar el primer d'ells.
